Aquesta exposició és una invitació a descobrir tres artistes tortosins que van aconseguir triomfar fora de la ciutat on havien nascut. Ens presenta tres creadors del tombant del segle XIX al XX antagònics, especialment pel que fa a la seva relació amb el mercat de l’art i les seves trajectòries. En un sol espai es reuneix una selecció de les obres d’Antoni Casanova, que va assolir un alt èxit comercial internacional, escultures d’Agustí Querol, que va destacar pel seu gran prestigi institucional, i dibuixos i olis de Francesc Gimeno, que va viure al marge del món artístic i va obtenir un reconeixement tardà.
Un dels pintors catalans vuitcentistes amb més prestigi internacional, que va triomfar a França i als Estats Units, va ser Antoni Casanova i Estorach (1847, Tortosa – 1896, París), que va destacar per la seva excel·lència tècnica i irreverència temàtica. Casanova va representar l’artista d’èxit, que destacava als certàmens oficials amb pintures de gran format de tema històric i, al mateix temps, triomfava al circuit comercial amb peces de petites dimensions d’assumpte anecdòtic. Es va formar a Barcelona, primer al taller de Josep Planella i després a la Llotja amb Claudi Lorenzale. Va culminar la seva formació a l’Escuela Superior de Pintura y Escultura de San Fernando, a Madrid. En tornar a Barcelona obtingué la Pensió de Roma i s’integrà a la Ciutat Eterna al grup de pintors seguidors i amics de Marià Fortuny. La influència del reusenc el va portar a produir obres de gènere de petit format, executades d’una manera acurada i preciosista. Després de la mort d’aquest últim a la tardor de 1874, el pintor es va instal·lar a París, on va continuar pintant assumptes anecdòtics i s’especialitzà en la sàtira anticlerical. Amb aquesta temàtica, l’artista va assolir les cotes més altes de reconeixement i venia els seus olis i aquarel·les als millors col·leccionistes d’arreu del món. Gràcies al seu virtuosisme, va obtenir diversos guardons, entre els quals destaca la medalla de bronze que se li atorgà a l’Exposició Universal de París de 1889.
Cal destacar també la trajectòria d’Agustí Querol i Subirats (Tortosa, 1860 – Madrid, 1909), el principal representant de l’academicisme eclèctic d’inspiració classicista. L’escultor, al mateix temps que transformava el paisatge del Madrid finisecular amb els seus monuments, rebia un gran nombre d’encàrrecs públics per a diverses capitals llatinoamericanes. El seu sòlid bagatge acadèmic i historicista va ser la base d’un eclecticisme retòric capaç d’incorporar elements que anaven del neobarroc al realisme. Querol es va formar inicialment a Tortosa, al taller de Ramon Cerveto, i posteriorment s’establí a Barcelona, on excel·lí precoçment al taller dels Vallmitjana i a l’Escola de Llotja. L’abril de 1884 es va traslladar a la Ciutat Eterna com a pensionat per la Reial Acadèmia d’Espanya a Roma, i guanyà una segona beca l’any 1889. A Madrid, Querol gaudí de fama, d’honors i d’una immensa fortuna. L’amanerament escultòric, la teatralitat de les seves peces i la vinculació política amb Cánovas del Castillo el van portar a relacionar-se amb la Corona, la noblesa i els ambaixadors hispanoamericans. Al magnífic estudi museu de l’artista, un edifici que va ser un regal de la Casa Reial, hi treballaven més de quaranta persones, entre fonedors i modeladors de fang, entre els quals hi havia els germans Cerveto de Tortosa. La seva prolífica trajectòria va marcar tota una generació, i les seves obres van ser reiteradament premiades als certàmens internacionals més importants.
Finalment, Francesc Gimeno i Arasa (Tortosa, 1858 – Barcelona, 1927) va ser un dels pintors més significatius de l’art català del canvi de segle, tot i haver estat un artista de trajectòria solitària que es va mantenir al marge de l’art oficial, del Modernisme, del Noucentisme i de les avantguardes. Gimeno es va formar a Tortosa al taller de pintura decorativa de Manuel Marqués, i posteriorment a Barcelona i a Madrid amb el paisatgista realista Carlos de Haes, a la vegada que estudiava la pintura barroca del Museo del Prado, especialment la de Diego Velázquez i la de José Ribera. Al final dels anys vuitanta es va instal·lar a Barcelona, on durant molts anys va exercir de pintor decorador, mentre que a les estones de lleure pintava els seus quadres de cavallet. Sempre va representar el seu entorn immediat, i el palesava amb un estil realista, impulsiu i carregat d’expressivitat, sense concessions de cap mena. La seva pintura va ser ignorada pels crítics durant anys, però, per contra, els artistes joves postmodernistes la van admirar per la seva interpretació enèrgica. A partir de la segona dècada del segle XX, Gimeno va començar a ser reconegut i es va poder dedicar exclusivament a la pintura de cavallet. Els darrers anys, va fer nombroses campanyes paisatgístiques a la Costa Brava, a Mallorca, al Vallès i a l’Alt Camp. També va ser aleshores quan pintà nombrosos autoretrats amb un estil heterodox i de factura aspra.
El Museu de Tortosa, que també té el seu origen al canvi de segle, tot just acaba de celebrar el 125è aniversari. Amb aquest mostra, no només s’amplia la superfície expositiva, sinó que s’aconsegueix visibilitzar l’interès que el museu ha tingut per l’art des de la seva fundació. Aquesta part de la col·lecció no estava inclosa en el relat a la seu inaugurada, l’any 2012, a l’antic escorxador modernista, i quedava pendent trobar una fórmula per donar-la a conèixer.
La mostra ha estat comissariada per tres historiadors de l’art —Jordi Àngel Carbonell Pallarès, Núria Gil Duran i Aleix Roig Pallarés—, especialistes en cadascun dels tres artistes, als quals han revaloritzat amb la seva recerca i amb una acurada selecció de les seves obres. Entre les 56 obres exposades hi trobem pintures a l’oli, dibuixos i escultures del fons municipal, així com del Museu Nacional d’Art de Catalunya, del Museo del Prado i també de col·leccions privades. Cal remarcar que, sense la col·laboració i generositat dels col·leccionistes particulars, sense la tasca sovint discreta i silenciosa dels qui estimen l’art i el conserven amb cura, l’exposició Entre dos segles. Artistes tortosins en temps de canvi no hauria estat possible.
El disseny museogràfic ha anat a càrrec d’Ignasi Cristià, un escenògraf amb una llarga trajectòria i amb molta sensibilitat, que ha aconseguit donar resposta a les nostres necessitats, sense deixar de tenir present les nostres limitacions de pressupost. L’encàrrec no consistia només a dissenyar aquesta mostra concreta, que no es concebia com una exposició permanent, sinó que es preveia que havia de tenir una durada entre dos i quatre anys, sinó que també s’havia de plantejar la construcció d’unes parets modulars, que organitzessin l’espai i oferissin més metres lineals d’exposició també per a les futures propostes. La intervenció museogràfica s’ha estructurat en tres àmbits diferents, cadascun dedicat a un dels tres artistes protagonistes, amb una circulació lliure, que es pot iniciar per qualsevol dels tres àmbits, encapçalats per uns plafons retroil·luminats amb la biografia i el retrat de cadascun dels artistes.
L’entrada a la sala juga amb l’efecte escenogràfic que aporta una reproducció a mida real d’Agustí Querol treballant en el frontó de la Biblioteca Nacional al seu taller de Madrid, que ens ajuda a representar la importància de l’escultura monumental en la seva trajectòria. Aquesta teatralitat inicial simplement es complementa amb un contrast cromàtic a les parets modulars centrals i a les perimetrals.
Així mateix, s’ha considerat crucial invertir en un bon disseny d’il·luminació, en aquest cas a càrrec d’ILM, professionals amb una contrastada experiència, i seguint la mateixa premissa, que la inversió en il·luminació havia de donar resposta a les diferents propostes que el pavelló haurà d’acollir en el futur.
Fins el 6 de desembre de 2026, us convidem a descobrir tres artistes que us captivaran. Deixeu-vos seduir per l’excel·lència tècnica d’Antoni Casanova, admirada a Europa i als Estats Units, per l’ambició i la destresa d’Agustí Querol, que va deixar empremta a l’arquitectura pública de la capital de l’estat, i per la pinzellada aspra i la mirada intensa de Francesc Gimeno sobre la vida quotidiana.
Reptes, estímuls i contradiccionsLa cessió d’obres per part del Museu Nacional d’Art de Catalunya ens ha portat a treballar amb els seus estàndards de conservació preventiva, i com a conseqüència hem hagut de portar a terme millores a l’exposició permanent, tant pel que a la seguretat com a la climatització, que si no haguéssim emprès un projecte semblant difícilment haguéssim pogut portar a terme. El sistema de climatització amb el temps havia quedat obsolet i estava mal dimensionat per donar resposta als diferents pavellons que s’havien anat rehabilitant en diferents fases. Gràcies a un projecte expositiu que a tingut la col·laboració del MNAC, i que aquesta institució exigia el compliment d’uns paràmetres climàtics, s’han pogut impulsar millores en el sistema de climatització, que al mateix temps han suposat millores en l’eficiència i en l’estalvi energètic i, per tant, en la sostenibilitat de les instal·lacions. De forma semblant, hem pogut comptar amb l’assessorament del MNAC i del Museo del Prado per a algunes de les intervencions de conservació i restauració que s’han portat a terme. Valorem especialment l’acompanyament en les valoracions prèvies a l’actuació que es va portar a terme a l’escultura “Túlia” en guix d’Agustí Querol. En aquest sentit volem agrair especialment el suport i la col·laboració d’Eduard Vallès, cap de Col·leccions del MNAC, i de Leticia Azcue, cap de Conservació d’Escultura i Arts Decoratives del Museo del Prado.
Cal destacar també l’esforç de l’Ajuntament en aquests darrers anys per ampliar la col·lecció d’art i garantir-hi la representació d’aquests tres artistes, reservant cada any una partida d’inversions al pressupost per poder fer efectives les adquisicions. Una de les incorporacions recents ha estat resultat d’exercir el dret de tempteig a favor de l’Ajuntament de Tortosa en una subhasta d’una escultura d’Agustí Querol. El dret de tempteig és una eina clau per garantir la preservació del patrimoni, així com per frenar la pèrdua de patrimoni cultural cap a mans privades o fora del territori.
Aquest projecte expositiu ha impulsat no només la recerca sobre els tres artistes protagonistes i el seu context històric, sinó que també ens ha portat a aprofundir en la recerca dels orígens del Museu de Tortosa, fundat tot just l’any 1900, i a conèixer més a fons el col·leccionisme d’iniciativa privada del canvi del segle XIX al XX, i com a conseqüència s’ha pogut posar una mica de llum sobre la traçabilitat d’alguns béns patrimonials que formen part de la col·lecció municipal, o que en algun moment van estar a punt de formar-ne part.
Entre dos segles. Artistes tortosins en temps de canvi és una mostra resultant d’una assignatura pendent des dels orígens del museu. Si bé és cert que una de les motivacions per crear el museu va ser salvaguardar els materials arqueològics que es van localitzar a partir de l’enderrocament de les muralles, també des d’un bon principi hi va haver un interès per posar en valor els artistes tortosins i que les seves obres estiguessin representades a la col·lecció. Precisament, a finals del segle XIX, en un període que hi ha un fort impuls per revalorar la cultura local, i sorgeix un grup d’intel·lectuals que impulsen la idea de creació d’un museu, Agustí Querol també s’hi va implicar. Posteriorment, tant la seva família com la d’Antoni Casanova van fer donació al museu d’obres d’aquests artistes, que van ser exposades a l’antiga seu de l’església de Sant Domènec, com en queda constància documental en les fotografies dels anys 20 i 30 del segle XX. Alguna d’aquestes obres van desaparèixer amb el trasbals de la Guerra Civil, i encara ara no s’han localitzat, i fins fa poc restava pendent un reconeixement a la trajectòria dels tres artistes que van assolir èxit lluny de la ciutat que els havia vist néixer.
El 2012, després d’una accidentada i tortuosa trajectòria amb molts conflictes i crisis, aquesta institució museística, que tenia com a objectiu salvaguardar el patrimoni arqueològic i artístic tortosí, va inaugurar la nova seu al recinte modernista de l’antic escorxador amb un relat cronològic i amb una presència quasi inexistent de la col·lecció d’art. Així doncs, l’any 2024, amb l’exposició dedicada als tres artistes més significatius del canvi del segle XIX al XX, es va donar continuïtat a la doble línia de la col·lecció del Museu de Tortosa. Una proposta amb una conceptualització molt clàssica, que probablement el museu hauria d’haver portat a terme molt abans, i que precisament per aquest motiu ha despertat un alt interès de la ciutadania de Tortosa, pel fet de ser un tema pendent llargament esperat. Tot i això, un cop definit el projecte museològic amb els comissaris, la conceptualització de l’exposició era tan clàssica que, d’alguna manera, que semblava que esquivava una qüestió de tanta actualitat com l’anàlisi de l’art des d’una perspectiva de gènere. Tot just en un moment en què la reflexió del grup de treball Museus i Gènere de la Xarxa de Museus d’Història i Monuments de Catalunya ja havia donat els seus fruits amb la publicació Repensar els museus. Una guia de reflexió i actuació amb perspectiva feminista. Des del Museu de Tortosa, vam optar per confrontar i abordar aquest debat a través d’un projecte de mediació amb el batxillerat artístic de l’Institut Dertosa.
Entre mirades: el resultat d’un projecte de mediacióActualment un museu no és només un lloc on es col·leccionen i custodien objectes. És un espai viu on la història pren veu, on el passat dialoga amb el present, i on la cultura es transforma en experiència compartida. És per aquest motiu que hem programat tot un seguit d’activitats al voltant de la mostra per dinamitzar-la: visites, xerrades i tallers, entre altres. Amb aquest mateix objectiu, vam convidar l’alumnat de batxillerat artístic de l’Institut Dertosa a apropiar-se de l’exposició i a fer-ne una lectura amb perspectiva de gènere.
Partim de la idea que els museus només seran rellevants per a la societat en la mesura que vagin més enllà dels objectes i del coneixement, i abordin les qüestions que són d’interès avui per a la societat. Necessitàvem trobar una fórmula per revisitar la mostra amb una mirada crítica i, en aquest sentit, era crucial que el projecte de mediació amb el batxillerat artístic fos un procés en el qual l’alumnat tingués llibertat per decidir com desenvolupar-lo. El que sí que quedava definit era el repte d’aprenentatge: revisitar l’exposició amb una mirada feminista. Per aconseguir-ho, el primer que calia era conèixer el marc teòric en el qual es basa l’anàlisi i la reflexió sobre la història de l’art amb perspectiva de gènere. Amb aquest objectiu, vam convidar Judith Méndez, creadora de contingut digital que impulsa un projecte de divulgació cultural, amb el nom ni_mona_ni_lisa, que precisament pretén fomentar el pensament crític sobre el paper de la dona en la història de l’art. Vam programar una sessió al matí adreçada en exclusiva a l’alumnat de batxillerat artístic de l’Institut Dertosa i una altra a la tarda per al públic en general. Vam pensar en ella perquè crèiem que el seu perfil era molt adequat perquè l’alumnat la considerés una bona prescriptora cultural. El seu domini del llenguatge de les xarxes socials i dels recursos digitals va facilitar la immersió dels joves al marc teòric feminista.
La sessió amb Judith Méndez va incloure, a part de la xerrada inicial, una dinàmica a la sala d’exposicions, que va consistir a tapar els ulls d’algunes de les alumnes mentre la resta tenien com a missió explicar-los una obra amb perspectiva de gènere. Un cop fet l'exercici, ja amb els ulls destapats, es va posar en comú l’experiència, i es van plantejar una sèrie de preguntes a partir de les quals van sorgir diferents paraules clau amb perspectiva de gènere, que es van anar escrivint en un plànol de la sala, i es va arribar a configurar un nou plànol a partir de noves mirades a l’exposició. La intenció era visibilitzar que tenim la mirada impregnada del discurs dominant, però aquesta pot canviar si ens ho expliquen d'una altra manera. Es tracta d’una dinàmica que la mateixa Judith Méndez va voler fer constar dient que, tot i que no era exactament igual, estava inspirada en les visites que porten a terme les educadores del MACBA.
El procés de mediació ha inclòs diverses sessions i visites a l’exposició amb alguns dels professionals implicats, com un dels comissaris, el museògraf i el dissenyador gràfic, amb la intenció que tinguessin un coneixement del procés de desenvolupament del projecte expositiu. Va ser essencial la col·laboració de Rosa Curto, cap del Departament d’Arts Plàstiques i Disseny de l’Institut Dertosa, que va implicar-se com a docent. Ella combina les classes amb els seus projectes personals de pintura i fotografia, on desenvolupa un treball personal amb una perspectiva íntima i metafòrica. Les ombres i les textures són el seu referent visual. També ho són les formes vegetals i orgàniques, que la inspiren per parlar d’emocions i estats anímics. En l’àmbit educatiu, el seu interès se centra a generar projectes educatius significatius, per defensar el dret a una educació artística de qualitat, que reivindiqui el paper invisibilitzat de les creadores al llarg de la història.
Aquest projecte de mediació va comptar amb el suport de la Xarxa Transversal a través del programa anomenat Transistor, una aposta per la mediació, per una manera diferent d’entendre la cultura i la relació de les institucions culturals i els seus usuaris, que afavoreixi els drets culturals. Durant la primavera del 2025, museus i centres d’art d’aquestes de les deu ciutats membres de la Xarxa Transversal han acollit residències de mediació i recerca en què una persona o un equip de mediació de la zona ha desenvolupat una proposta per aprofundir la relació de l’espai cultural de proximitat amb els seus públics i comunitats, per tal d’establir connexions més properes i significatives. La proposta per a cada municipi s’ha dissenyat vinculant-la a la programació cultural que ja tenien els museus o els centres d’art, perquè sumés a la programació i ajudés a enriquir-la i a fer-la més accessible. El projecte s’ha dissenyat amb aquesta flexibilitat per tal que pugui adaptar-se a la realitat i als reptes de cada equipament a escala local. Els equipaments que han acollit la proposta són el Centre d’Art Contemporani La Sala de Vilanova i la Geltrú, el Museu de Tortosa, la Casa Aymat de Sant Cugat, el Centre d’Art Cal Massó de Reus, el Museu de la Garrotxa d’Olot, el M|A|C Mataró Art Contemporani, el Centre Cultural el Casino de Manresa, el Museu de Granollers - Roca Umbert, l’Arxiu Municipal de Granollers, el Bòlit - Centre d’Art Contemporani de Girona, i el Museu de l’Empordà de Figueres.
El resultat que s’obtindria al final del procés de mediació estava obert, només estava fixat el repte de desenvolupar una proposta per revisitar l’exposició amb perspectiva de gènere. Podria haver-se creat un pòdcast, una performance o alguna altra intervenció a la mateixa sala, entre altres opcions. Finalment, l’alumnat va decidir dissenyar i produir la seva pròpia exposició, i li van posar el títol Entre mirades. Van utilitzar diferents llenguatges artístics, i la qualitat de les propostes va ser tan bona en contingut com en format, i es van programar a la sala d’exposicions temporals del museu. Cada alumne va saber trobar la seva pròpia veu dialogant amb una de les obres de l’exposició Entre dos segles. Un total de deu obres que ens interpel·laven sobre qüestions d’una mirada contemporània, reinterpretant les obres des d’inquietuds i sensibilitats actuals, acompanyant les diferents propostes amb una cartel·la explicativa i també amb la fotografia de l’obra amb la qual dialogava.
Amb el títol “D’on creix la veu”, una de les alumnes va presentar una instal·lació que ens portava a imaginar la protagonista d’un dels olis de Francesc Gimeno llegint un llibre feminista de l’època, en què es defensa la superació dels rols de gènere imposats per la societat patriarcal. En una línia semblant, i prenent com a referència l’obra “Nena dormint”, també de Gimeno, una altra alumna va crear “La nena que mira”, en què reflexionava sobre com el gènere condiciona la representació de la infància i la feminitat.
Utilitzant el llenguatge escultòric, l’obra “Ferotges” convidava a reflexionar sobre la mirada masculina i la posició de la dona com a objecte de desig i control, tot plegat a partir de l’oli d’Antoni Casanova “Entre dos focs”. Inspirant-se en una altra peça de Casanova, “L’aparició”, amb una temàtica semblant, el muntatge fotogràfic “Anatomia del no dit” reflexionava sobre els comentaris masclistes, sobre com poden les paraules esdevenir ferides invisibles que modelen la manera de veure’s i sentir-se. La mateixa obra de Casanova va donar lloc a un àudio titulat “Pensaments des del silenci”. Vam poder observar que les obres de Casanova van ser les més escollides, especialment les de sàtira anticlerical, que tant d’èxit comercial van tenir a París i als Estats Units. Una altra obra de Casanova que va cridar l’atenció va ser “El majordom i la jove dama”, que va entrar en diàleg amb la peça “L’objecte del desig”, que se centrava en la dicotomia de la intimitat versus el voyeurisme, i en el dret a controlar el propi cos. També inspirant-se en “El majordom i la jove dama”, es va presentar el vídeo d’una performance amb el títol “Taula per a dos”, amb el focus en les relacions de gènere i de poder, en què es qüestionaven un cop més els rols tradicionals.
A partir de la fotografia en gran format de Querol treballant al seu taller, on posava una de les models despullada, es va generar “Identitats”, una imatge generada amb intel·ligència artificial amb què es qüestionaven els codis visuals i culturals que condicionen la nostra percepció del gènere i la identitat. Inspirant-se en “La Tradició”, el bust creat per Querol, una altra proposta en fa una reinterpretació pictòrica amb el títol “Trencar la tradició”. També en confrontació d’una altra obra de Querol, en aquest cas “Túlia”, se’ns presentava la peça “Totèmica”. En aquest fotomuntatge es recollien les mirades de les actrius que van encarnar la femme fatal en el cinema del segle XX. Era un homenatge a les dones que han pres el control de les seves vides trencant els límits imposats per la cultura del patriarcat. Túlia simbolitza aquesta transgressió, perquè en actuar amb voluntat pròpia és jutjada i convertida en una figura monstruosa.
En definitiva, amb aquest projecte de mediació l’alumnat ha dialogat amb les obres de Casanova, Gimeno i Querol, en un procés que ha partit de la premissa del gran potencial que té l’art per contribuir a generar pensament crític.
Bibliografia
Azcue, Leticia (2020). “El talento escultórico: una mirada a la formación romana de Agustín Querol (1860-1909)”, Studi di Scultura. Età moderna e contemporanea, núm. 2, Nàpols, Editorial Paparo, p. 92-119.
Azcue, Leticia (2009). “Escultors catalans del segle XIX al Museu del Prado. Una primera aproximació”. Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya, núm. 10, p. 111-139.
Carbonell, Jordi À. i Oliver, Conxita (2000). Gimeno. Tarragona, Fundació Caixa Tarragona.
Carbonell, Jordi A. i Mendoza, Cristina (2006). Francesc Gimeno. Un artista maleït. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Castellanos, Eva (2024). “Teixint la memòria del Museu de Tortosa: trames, nusos, fils per estirar i altres reptes”, Recerca, núm. 20, p. 375-389.
Cuesta, Liliane (2017). Repensar el museu. Una guia de reflexió i actuació amb perspectiva feminista. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Gil, Núria (2010). Agustí Querol. Història de les Terres de l’Ebre. Volum 5. Art i Cultura, Tortosa, Ed. Fundació Ilercavònia Futur.
Gil, Núria (2010). Agustí Querol Subirats. “Escultor i polític”. Ebrencs del segle XX, coord. per Núria Gil. Tortosa, URV, Campus Terres de l’Ebre.
Hessel, Katy (2022). Historia del arte sin hombres. Barcelona: Ático de los Libros.
Méndez, Judith (2023). Per què no hi ha hagut grans dones artistes? Vídeo de la conferència, 4 de novembre de 2023, https://www.youtube.com/watch?v=x7dSWH4vehk
Mestre, Maria (2025). Gestació i orígens del Museu de Tortosa. Un somni trencat. Vídeo de la conferència. YouTube Tortosa Cultura, 10 d’octubre de 2025. https://www.youtube.com/watch?v=OH59hdiH0rs&t=112s
Nochlin, Linda (1971). “Why have there been no great women artists?”. ARTnews, 22-39, 67-71.
Paczowski, Maria (2025). “L’art, el diàleg i la imaginació per educar en el pensament crític i la resiliència”, Polièdrica magazín. Art, cultura i participació.
Roig, Aleix (2025). “Van Dyck a la Cort de Carles I d’Anglaterra, Carles V recollint el pinzell a Ticià i Aparició. Tres obres d’Antoni Casanova Estorach (1847, Tortosa – 1896, París) al Museu de Tortosa”, Recerca, núm. 20, p. 335-351.
Roig, Aleix (2024). Antoni Casanova Estorach (1847-1896), monografia i catàleg raonat. Tesi doctoral. Universitat Rovira i Virgili.
ARXIU MNEMÒSINE
