L’any 2015, les Nacions Unides van aprovar els disset Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) que conformen l’Agenda 2030, per garantir —d’una manera global— la vida al nostre planeta. L’agenda s’organitza en cinc grans àrees temàtiques, per a les quals la comunitat internacional s’ha proposat assolir unes fites i uns indicadors. Aquestes àrees o eixos són: Persones, Planeta, Pau, Partenariat i Progrés. En aquesta ambiciosa agenda s’aborden problemàtiques com la pobresa, la fam, la pau, la salut, la igualtat de gènere, l’educació, les desigualtats, la inclusió, la prosperitat econòmica, la protecció del planeta, la lluita contra el canvi climàtic, les ciutats i els territoris, l’energia, el consum o la producció.

L’Associació de Professionals de la Museologia de Catalunya, al llarg de tot l’any 2022, va proposar una formació per aprofundir en cadascun dels cinc grans eixos en els quals s’agrupen els ODS, i per reflexionar sobre com poden actuar els museus per aconseguir portar a terme aquests objectius. A través de cinc càpsules, diversos especialistes ens van acostar a les principals emergències i, a través d’una sessió pràctica, es van posar en comú les problemàtiques i pensar estratègies per traslladar aquests objectius a l’estructura i els relats dels museus. Les sessions es desenvoluparen en format presencial a diferents museus de Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona i Mallorca, seguint una voluntat d’estar present en el territori del tots els nostres associats.

MUSEUS I ODS: PERSONES

Sessió realitzada al MVR el 9 de maig de 2022

Gemma Carbó i Joan Vicens en diàleg amb Catalina Gayà i Laia Sero.

Quatre apunts sobre l’estat de la qüestió

Quan parlem de sostenibilitat, no parlem només de medi ambient, sinó que estem parlant del necessari canvi de mirada a les nostres maneres de viure.

El planeta no necessita que el salvem, se salvarà sol. Els que necessitem ser salvats som nosaltres. I des del món de la cultura s’està treballant i reclamant que aquesta funció sigui assumida. Com a professionals de la cultura, hem de fer les coses de manera sostenible. La feina de la cultura és crear els relats sostenibles. Així de contundent comença la sessió Gemma Carbó, directora del Museu de la Vida Rural.

Concretament, al Museu de la Vida Rural s’està treballant en una nova lectura del seu relat museogràfic, i de com expliquen la ruralitat en clau de gènere. Ja que, en les històries i el patrimoni normalment hi ha moltes mancances referents a les dones, però també a altres col·lectius.

Parlem de l’ODS 5, el de la igualtat de gènere, que potser hem plantejat sempre d’una manera molt específica, de forma transversal. Però en els espais culturals s’haurien d’integrar les qüestions de gènere d’una manera molt més real i efectiva en tot el que estem fent dia a dia. És un tema complex d’abordar, però que hem de tractar.

Seguidament, Gemma Carbó pregunta quina realitat observem en els museus catalans i com veuen la perspectiva actual la resta de participants.

Laia Sero i Catalina Gayà destaquen que molts museus estan iniciant un procés de qüestionament, i que busquen eines per començar a treballar, posant les persones en el centre, intentant que ens ajudin a entendre el relat i repensar els privilegis, construint així una narració que atorgui sentit a allò que estem vivint tots i totes.

Si treballem el relat, és perquè ens identifica com a individus i com a col·lectiu. Com a resultat, aquest discurs ideològic és una manera de presentar qui som, què hem estat i què podem ser. Els ODS són un canvi de paradigma del concepte de cultura, i en aquest canvi de paradigma del concepte de cultura hi és l’acte de repensar com fem i hem fet cultura.

Els museus s’han de comprometre amb la tasca de l’agenda. Hem de tenir present que cada ODS planteja uns indicadors, uns reptes molt concrets quantificables i numèrics dels temes parlats. La tasca feta de repensar des dels museus pot ajudar que els indicadors sobre les violències i les desigualtats millorin.

Per acabar, Joan Vicens, president de l’Associació de Museòlegs de Catalunya, explica que el paper de l’associació en aquesta qüestió és estratègic. Cal crear aliances i treballar plegats des del Servei de Museus, que és qui marca i és el responsable del Pla de Museus 2030. S’han de sumar esforços, ja que, si tots en sumem i anem a l’una, farem una revolució de discursos en poc temps que no s’han fet en centenars d’anys.

Hem de canviar el relat, no reescriure la història.

El paper dels museus en els ODS Persones: casos pràctics

És aquí on els museus poden tenir un paper molt important: hem de deixar de parlar de públic i començar a parlar de persones. Aquest serà un procés que s’originarà de forma lenta i amb cert conflicte, que anirà canviant a poc a poc les maneres de fer de la cultura, la qual ha de deixar de situar-se en un punt neutral i mullar-se.

La Xarxa de Museus d’Història i Monuments de Catalunya: Joan Vicens explica com els vint-i-quatre equipaments que en formen part treballen el tema de la revisió de rol de gènere, com el Museu d’Història de Girona.

El Museu de la Vida Rural: Catalina Gayà i Laia Sero expliquen que primerament es fa una anàlisi del relat, amb indicadors de gènere i veient què s’explica i com. A partir d’aquí es fa una proposta d’intervenció treballant aquest cas amb dones que formen part d’aquest nou model agrosocial, perquè ens detallin com hi participen, què és i com s’hi han involucrat. També es fan entrevistes en profunditat, històries de vida, grups de discussió i tècniques etnogràfiques.

L’Arxiu Marítim del Museu de Barcelona: no hi trobem fotografies de dones, però tampoc d’homes, perquè molts cops als museus no parlem de les persones. Normalment, parlem de determinades persones famoses.

MUSEUS I ODS SOBRE EL PLANETA

Sessió realitzada a l’MMB el 13 de juny de 2022

Carles Castell en diàleg amb Lina Ubero, Norma Vélez i Mireia Mayolas

Quatre apunts sobre l’estat de la qüestió

Dels anys setanta ençà, han desaparegut dues terceres parts de la biodiversitat del planeta. Dit d’una altra manera, l’acció humana ha aniquilat dos terços de la vida del nostre món —el 90% en determinats països del Carib i Sud-amèrica— i ja es parla de la sisena gran extinció. I és que fins i tot en els espais protegits la situació és alarmant i posen en evidència que les polítiques de conservació, que són tan necessàries, es queden massa curtes.

Així de rotund comença la seva explicació Carles Castell, responsable de seguiment de programes i accions ambientals, de l’Àrea d’Acció Climàtica de la Diputació de Barcelona i membre de la Taula de Salut i Natura de Catalunya i de la comissió Health and Protected Areas de la Federació EUROPARC.

I el procés, de moment, no sembla que tingui aturador si no és que la humanitat canvia el model econòmic imperant, que identifica el progrés i el benestar amb el consum de recursos naturals: creixent consum d’energia, creixent ús dels recursos essencials —entre els quals l’aigua— i creixent generació de residus, sense tenir en compte que el planeta té uns límits.

Aquest ús desenfrenat de recursos naturals —que fins ara era característic dels països rics— comporta la degradació dels ecosistemes i la pèrdua de la biodiversitat. I sembla que no té fi perquè els països que fins ara no havien entrat en aquesta escalada de consum energètic reclamen augmentar-lo en pro del seu desenvolupament. I amb justícia, cal que totes les persones del planeta puguin accedir a la zona de benestar, però això agreuja més el consum global.

L’impacte del consum global es pot mesurar a partir d’un seguit de vectors, el més conegut dels quals és el canvi climàtic, si bé n’hi ha d’altres com els canvis d’usos del sòl, el canvi en la composició atmosfèrica, l’alteració dels cicles bioquímics i de l’aigua, la contaminació de l’aigua, dels sòls i de l’atmosfera, la sobreexplotació dels elements dels ecosistemes o l’expansió de les espècies invasores, que també tenen molta importància.

Si fins ara viure millor anava lligat a un major impacte de la nostra petjada ecològica, a partir d’aquests moments això s’està revertint, i les conseqüències de la degradació del nostre planeta en l’economia i en la salut de les persones són cada vegada més evidents (una dada: el 60% dels condicionants de la salut tenen a veure amb el medi ambient). Certament, hi ha països que han de poder consumir més per poder progressar, però d’altres hem de fer decréixer aquest consum. I ho hem de fer amb urgència.

El paper dels museus en els ODS Planeta: casos pràctics

És aquí on els museus podem tenir un paper molt important, fent prendre consciència del problema i generant participació a favor de revertir el model de consum actual en pro de la sostenibilitat.

Els museus, des de la seva diversitat temàtica, són espais ideals per promoure aquests nous valors mitjanant projectes i programacions destinades a sensibilitzar i a implicar.

Som Natura: Lina Ubero, cap de programes públics del Museu de Ciències Naturals, va explicar el projecte expositiu Som Natura, dut a terme el 2019, destinat a fer prendre consciència de com la humanitat som només una entre els milions d’espècies que habiten el planeta i de quines problemàtiques estem generant en haver-nos desvinculat d’aquesta consciència. Ubero explicava com l’organització de l’exposició va permetre posar en contacte diferents agents científics que treballen a l’entorn d’aquest tema, fent del museu un node de coneixement entre professionals i entre la comunitat i les entitats professionals.

Bioblitz: Ubero també va fer referència a l’activitat de ciència ciutadana Bioblitz, en la qual el públic participant és acompanyat per naturalistes de gran expertesa en l’observació i recerca de flora i fauna del parc de Montjuïc, per col·laborar en els estudis de biodiversitat urbana. És un cas en què el museu incentiva el coneixement de la natura des d’un punt de vista vivencial i emocional, tot buscant la participació de la ciutadania en la seva conservació. Des del Museu de Ciències Naturals posen en valor les ganes que demostra la gent per implicar-se a reduir la petjada ecològica una vegada entén què està passant, cosa que fan acompanyats de la comunitat científica.

Fem Garrotxa: en la conscienciació sobre la importància de treballar des dels ODS, s’ha de destacar la difusió que es fa del projecte Fem Garrotxa, que es fa des de l’Espai Cràter d’Olot. Fem Garrotxa és l’aterrament dels ODS en aquesta comarca en tant que projecte estratègic i sistèmic. En una visita feta a aquest centre per l’AMC, va sorprendre la gran taula interactiva que hi ha dins l’espai expositiu, que identifica el centre amb el seguiment dels ODS.

Museums for Future: és una xarxa mundial independent de professionals de museus i centres culturals que donen suport a la lluita climàtica. Els membres d’aquesta xarxa s’han mobilitzat per aconseguir els objectius si des de les nostres institucions ens impliquem amb els moviments que lluiten contra el canvi climàtic i assumim la nostra responsabilitat en tant que mediadors culturals per desenvolupar projectes de tota mena destinats a explicar els principis científics que estan causant la crisis climàtica i sensibilitzem els públics de la necessitat d’emprendre accions urgents per disminuir la petjada ecològica. Un altre dels seus objectius és que, des dels equips dels museus, transformem les nostres institucions per fer-les més sostenibles.

Norma Vélez, del MNAC, exposava com, des del departament d’infraestructures i manteniment d’aquest museu, es va engegar una iniciativa destinada a conscienciar la resta de l’equip per reduir la petjada ecològica de la institució. Van ser pioners a implementar un sistema de gestió ambiental que els va permetre aconseguir l’ISO 14001 de certificació de sistemes de gestió ambiental, que demostra el compromís amb la sostenibilitat i la consciència mediambiental de l’empresa.

L’experiència posa de manifest com des de la voluntat personal s’aconsegueix implicar tot un col·lectiu i treballar en pro d’un objectiu social, en aquest cas disminuir la petjada ecològica fent un ús més eficient dels recursos i reduint els residus. Heus aquí la força dels museus.

MUSEUS I ODS: PARTENARIAT

Sessió realitzada online el 19 de setembre de 2022

Participants:

Marina Gay, directora de CATESCO.

Miquel Martí, director del Museu de la Pesca de Palamós.

Joan Vicens, president de l’AMC.

Text: Olga López Miguel, museòloga.

L’ODS17, clau en la consecució de l’Agenda 2030

La sessió celebrada el 19 de setembre de 2022, en el marc de l’acció formativa i de debat Museus i ODS, es va centrar en l’eix del Partenariat, la P que fa possible l’assoliment dels objectius que componen l’Agenda 2030 de les Nacions Unides. I específicament, en l’ODS17, potser el més abstracte i complex dels formulats, per la dificultat d’operativitzar-lo a causa de la multiplicitat de vectors que mostra.

Marina Gay va iniciar la seva intervenció amb una presentació general de l’eix Partenariat i, específicament, de l’ODS17 i la seva importància per a l’assoliment de la resta d’objectius de l’Agenda 2030, ja que marca no només una fita sinó també un “com” cal afrontar aquest repte. En aquest sentit, va destacar les paraules de les Nacions Unides respecte d’aquesta qüestió:

“Estem determinats a mobilitzar els recursos i els mitjans necessaris per aplicar l’Agenda 2030 a través d’una Aliança Mundial per al Desenvolupament Sostenible revitalitzada, basada en un esperit de solidaritat mundial reforçada, centrada particularment en les necessitats dels més pobres i vulnerables i amb la participació de tots els països i totes les parts interessades”.

Aquest és el marc de referència de l’ODS17 (enfortir els mitjans per implementar i revitalitzar l’Aliança Mundial per al Desenvolupament Sostenible), el qual es desgrana en un seguit de fites econòmiques, tecnològiques, normatives i institucionals adreçades a impulsar l’assoliment del conjunt dels ODS, i totes elles només possibles mitjançant el partenariat, entès com “Una relació de col·laboració contínua entre les organitzacions de diferents tipus de stakeholders alineant els seus interessos al voltant d’una visió comuna, combinant els seus recursos i competències complementaris i compartint el risc per maximitzar la creació de valor cap als ODS i oferir beneficis a cadascun dels socis”.

Gay va destacar l’existència d’una ampli ventall de formes de partenariat, tant pel que fa a l’abast institucional o geogràfic (des d’aliances mundials fins a cooperacions locals) com en tot el que fa referència al grau de formalitat (des d’acords informals de col·laboració fins a convenis formals i regulats, sancionats per instruments jurídics).

En qualsevol cas, totes aquestes formes de partenariat només són viables des de la cultura de la col·laboració, basada en una relació de confiança entre les persones involucrades, una visió comuna respecte a les fites a assolir i el reconeixement dels valors que aporten cada una de les parts.

Evidentment, la complexitat d’aquesta pràctica demana de totes les persones involucrades l’exercici d’habilitats no sempre desenvolupades habitualment. Per afavorir els processos de cooperació exitosos, les Nacions Unides han desenvolupat un seguit d’eines metodològiques que orienten les diverses accions que cal dur a terme.

Els partenariats en l’àmbit educatiu i museístic

En el darrer bloc de la seva intervenció, la ponent va destacar, dins de l’ampli ventall de partenariats existents, els ecosistemes d’aprenentatge, concretament Educació 360, com una fórmula de partenariat glocal, que genera un entorn d’aprenentatge que situa l’infant al centre i connecta els recursos i els agents educatius del territori i li ofereix les competències d’aprenentatge necessàries per afrontar la nova realitat social actual. Educació 360 ofereix una finestra d’oportunitat privilegiada per educar per als ODS, contribuint d’aquesta forma a la consecució de l’ODS17.

En la part final de la seva intervenció, Marina Gay va plantejar els reptes que els museus haurien d’afrontar en la promoció del partenariat per a l’assoliment dels ODS, a través d’un seguit de preguntes que han d’orientar la reflexió i l’acció de les institucions museístiques compromeses en aquesta tasca.

Quina veu tenen els museus actualment en els partenariats a tots els nivells per a l’assoliment dels ODS? Quin valor afegit poden aportar en els partenariats glocals? Quins mecanismes es poden activar per avançar en la presència de la cultura en els partenariats per als ODS? Com podem aprofitar els partenariats existents per orientar-los en el camí que traça l’Agenda 2030? Quin és el rol clau que poden jugar els museus en els ecosistemes d’aprenentatge comunitaris?

Són unes qüestions que, de ben segur, hauran de ser presents en la planificació i l’acció dels museus del segle XXI, si les nostres institucions volen orientar-se cap el model de museu social que el present i el futur ens exigeixen.

Durant el debat

Després de les paraules de Marina Gay, va intervenir en la sessió Miquel Martí, director del Museu de la Pesca de Palamós.

Martí va explicar que la premissa del projecte del Museu de la Pesca de Palamós, tenint en compte que se centra en una activitat viva que parla de formes de vida tradicionals no ancorades en el passat sinó presents en l’economia, el paisatge i la cultura especialment de poblacions del litoral, no es podia concebre si no era de la mà del sector pesquer, tot compartint coneixença, actituds i confiança.

El Museu de la Pesca ha estat atent a les aspiracions i les inquietuds del sector, defugint visions romàntiques ancorades en el passat, i el sector hi ha vist una plataforma per plantejar els seus reptes de futur. El repte per al museu és cercar la via del punt mitjà, que requereix posar-se en la pell de l’altre, i molt de debat, trobada, confiança i coneixement.

El gran repte dels museus és esdevenir una taula, un espai de trobada i de diàleg adequat, aglutinador de veus, opinions i mirades contrastades. En aquest procés, un dels reptes que tenen els museus és generar un espai de cooperació que integri totes les mirades. Una preocupació fonamental en aquest procés ha de ser saber comptar amb tots els possibles partners, perquè si no ho fem és molt possible que ells tampoc no ens considerin, i es comprometi d’aquesta forma la utilitat social del museu.

La segona qüestió sorgida durant el debat va plantejar si el partenariat pot implicar un model organitzatiu instrumental de molta complexitat. En aquest sentit, Gay va comentar la multitud de fórmules organitzatives d’aquestes aliances, de grau de complexitat variable. Aquestes fórmules cal que s’adaptin a la personalitat dels protagonistes i a la voluntat de cooperar, i no sempre han de tenir una materialització molt formal. La clau és la confiança i la voluntat de cooperar; si hi són, es trobarà la forma d’articular-la per assolir els objectius comuns. La visió compartida i l’impacte cercat són fonamentals, i cal esforçar-se en la construcció conjunta d’aquesta visió.

Finalment, en el debat també es va comentar la necessitat d’avaluar l’impacte de l’acció del museu des del punt de vista que permetin mesurar la utilitat del museu per a la comunitat (es va esmentar l’experiència del Baròmetre Social dels Museus); la importància de la visió estratègica aplicada als museus, especialment per a la construcció d’una visió compartida que ha de constituir la base de qualsevol partenariat, i la importància de la incorporació dels ODS a l’acció dels museus perquè els obliga a prendre un paper motor per canviar el futur.

MUSEUS I ODS: PAU

Sessió realitzada online el 19 de desembre de 2022

 

Participants:

Maider Maraña, directora de la Fundació Baketik.

Carme Bergés, directora del Museu Comarcal de Cervera.

Damià Amorós, vocal de l’AMC.

Joan Vicens, president de l’AMC.

Text: Mireia Mayolas, museòloga

 

Un dels grans encerts de l’Agenda 2030 és la formulació d’un objectiu específic —l’ODS 16— que aborda la pau i la justícia i promou societats pacífiques i inclusives per al desenvolupament sostenible. La pau no és entesa en contraposició als conflictes armats, com a antònim de la guerra, sinó que inclou moltes altres perspectives que Maider Maraña, directora de Baketik (https://www.baketik.org/web/index.php?idioma=es), una fundació basca que treballa per promoure el canvi personal i social amb sentit ètic, va desgranant al llarg de la seva ponència.

La ponència comença plantejant per què té sentit parlar de pau en l’Agenda 2030, si les Nacions Unides ja compten amb la Declaració Universal dels Drets Humans. Evidentment, com que es tracta de dos documents de l’ONU, comparteixen un mateix marc ètic i moral, i tant l’un com l’altre són fruit d’un consens internacional. Ara bé, mentre que l’Agenda 2030 es pot considerar una full de ruta que té un horitzó cronològic —l’any 2030—, la Declaració dels Drets Humans no està subjecta a temporalitat i els seus objectius no són de compliment voluntari. I a partir d’aquesta breu introducció la ponent va aturant-se en diverses fites de l’objectiu 16 per assenyalar de quina manera podrien ser abordades pels museus.

De com els museus narren la violència

L’Agenda 2030 demana reduir significativament les formes de violència (16.1), i sens dubte qualsevol museu, gran o petit, podria treballar a favor d’aquesta meta. Una de les primeres coses a plantejar-se des d’aquestes institucions és com es narren les violències. De la mateixa manera que la gent tendeix a no ser conscient de la violència que hi ha en el seu entorn —tot i que és una forma de relació social—, els museus tampoc l’acaben de percebre, generalment no l’aborden, i, de vegades, fins i tot la justifiquen per defensar els models socials.

La història se sol explicar a partir de les guerres, per bé que els períodes de pau siguin més llargs i significatius. Per tant, els relats dels museus es vinculen als conflictes i tenen molt a veure amb les narratives sobre gent vencedora i gent vençuda. Molts museus no són conscients de com estan sent “promotors” de violències a partir de determinades narratives. Fins i tot alguns dels que van ser creats en defensa de la pau, se centren en explicacions sobre tipus d’armament o estratègies de combat i poc en la resiliència de la població davant del conflicte.

Incloure els grups minoritzats

Potser un dels aspectes més importants per entendre l’ODS 16 sobre la pau és la seva absoluta vinculació amb l’ODS 5 —que fa referència a la igualtat de gènere— i l’ODS 10 —que aborda les desigualtats i posa la mirada en els grups socials minoritzats—. I és que la pau té molt a veure amb el fet de tenir en compte les discriminacions que es donen en el nostre entorn. I té també molt a veure amb la importància de construir institucions sòlides, responsables, eficaces, realment inclusives i amb capacitat de retre comptes, com podrien ser els museus.

Ja hi ha molts centres que estan repensant les seves narratives per incloure la mirada de gènere. I parlant de com s’ha acceptat la violència fins a fer-la invisible —en aquest cas contra les dones—, cal destacar l’esforç que museus com El Prado estan fent per resignificar obres d’art que s’explicaven de manera equívoca: és el cas de quadres sobre raptes i violacions que es presentaven com a conquestes amoroses. Però també caldria preguntar-se com és que hi ha grups socials, com el poble gitano, que malgrat haver estat present en totes les societats occidentals, no té patrimoni cultural declarat i no és visible a pràcticament cap museu. O de quina manera abordem la relació conflictiva que la societat té amb les persones migrants i com els donem veu.

Un altre grup social que sol ser invisibilitzat és el de la infantesa, i l’ODS sobre la pau (16.2) fa referència a la necessitat de posar fi al maltractament, a l’explotació, al tracte i a totes les formes de violència i tortura que pateixen les criatures. Maraña esmentava que seria molt interessant que des dels museus s’abordés de quina manera s’ha anat entenent aquest període vital al llarg de la història: treballs, càstigs, consideració… i quina és la seva visió sobre determinats temes que l’afecten directament, com pot ser la violència en general, o la violència de gènere en particular.

Museus de memòria

I si hi ha institucions que han d’abordar de ple l’ODS sobre la pau, aquestes són els museus de la memòria. Maraña cita el cas del treball de l’artista israelià Shahak Shapira (https://ca.wikipedia.org/wiki/Shahak_Shapira), que en l’obra Yolocaust (https://yolocaust.de/) combinava selfies de turistes en el Memorial de l’Holocaust de Berlín amb imatges de jueus i jueves assassinats pels nazis, per remarcar la poca empatia que es té en els espais dedicats a recordar les víctimes de l’Holocaust. D’aquesta manera, abordava el conflicte entre la llibertat d’expressió i el respecte per les víctimes que cal assegurar en els museus i espais de memòria, dotats d’una gran càrrega simbòlica.

En aquests centres és habitual trobar diferents perspectives i relats sobre la violència que expliquen. Llavors, cal debatre cas per cas i fer-ho a partir del coneixement científic, d’una banda, i la participació activa de la comunitat que va patir la violència, de l’altra, per tal de trobar consensos, cosa que suposa un alt grau d’integritat per part de l’equip professional que pren decisions i l’esforç constant de sortir de la zona de confort on tan bé es troben els museus. Un exemple de com treballar aquestes narratives amb les víctimes és el Museo Sitio de Memoria ESMA (http://www.museositioesma.gob.ar/), antic centre clandestí de detenció, tortura i extermini de la dictadura de Jorge Rafael Videla, a l’Argentina.

Cal recordar que les persones que han patit la violència extrema no només són víctimes, sinó també sobrevivents amb un profund procés de resiliència molt interessant per donar-lo a conèixer, perquè té més efecte motivador, especialment per a la joventut, que quan només es parla del sofriment.

Reptes en matèria de drets humans i pau

L’últim punt que s’aborda en aquesta presentació és el conflicte moral que genera l’exposició d’objectes d’altres cultures, hagin estat obtinguts de manera legal o no. Té sentit, es pregunta Maraña, la mirada colonial que hem fet als nostres museus sobre determinats objectes? Té sentit mantenir aquests objectes en les nostres narratives actuals? Al final, els nostres museus també han adoptat unes formes de governança que sovint no han estat massa democràtiques, i s’imposa un treball entorn de la qüestió del poder i de la democràcia, entre altres coses perquè l’ODS 16 també parla de corrupció i de rendició de comptes.

En resum…

L’Agenda 2030 ens ha de servir per buscar interconnexions i qüestionar les nostres maneres de fer. Per no centrar-nos en la complaença de les autovalidacions, sinó en l’esperit contestatari que té. Per buscar les interconnexions, per buscar aquells gaps que no estem mirant i treballar-los des de la transversalitat. Per afavorir la construcció de ponts amb qui mira de forma diferent.

Durant el debat

Dels nombrosos temes sorgits en el debat, caldria destacar-ne dos, potser, que van ser tractats en més profunditat: el primer entorn de com abordar als museus els conflictes més recents (amb referència específica sobre el tractament del conflicte al País Basc) i la problemàtica vinculada de la revictimització; i el segon relacionat amb la necessitat d’una formació continuada sobre la matèria, en la qual l’escolta activa és un element fonamental, juntament amb altres recursos aportats per institucions i ens especialitzats, com ara l’Escola de Cultura de Pau de la UAB (https://escolapau.uab.cat) o l’Institut Català Internacional per la Pau (https://www.icip.cat/ca/).