La història del museu

La del Museu del Calçat d’Inca és la història d’un museu d’essència comunitària que, tot i néixer amb la voluntat d’homenatjar la història industrial del seu poble, es va inaugurar en un moment de malestar i crisi en el sector del calçat pel tancament de nombroses fàbriques. I és que, malgrat que la idea de realitzar un museu dedicat al calçat a Inca era una qüestió debatuda i inclús desitjada des de feia anys, la realitat és que, en el moment de la seva inauguració, l’any 2010, més que com un homenatge, el museu es va percebre com una mena de monument funerari “en honor” a la indústria minvant. El que realment volia el sector del calçat, en aquells moments, era seguir lluitant amb el suport dels organismes públics per evitar el tancament de més fàbriques i la pèrdua de milers llocs de feina, no un museu que recordàs el seu passat gloriós.

Els primers anys de vida del museu van estar marcats per la inestabilitat de personal i els continus canvis en la direcció. Així doncs, l’any 2017, quan entrà un nou equip de gestió, es va dur a terme un important estudi de públic en què es va detectar una evident desconnexió entre el museu i la seva comunitat. Per tant, un dels primers objectius marcats va ser tendir ponts amb la comunitat atorgant-li un paper protagonista en la redefinició del seu museu.

En aquest estudi de públic, compost per una part d’avaluació prèvia i una part d’avaluació formativa,(1) es van dur a terme enquestes a peu de carrer, sondejos telefònics, focus group —en què els participants visitaven el museu i donaven després la seva opinió sobre com millorar-lo—, i enquestes a visitants reals. L’estudi va deixar paleses diverses circumstàncies.

D’entrada, el museu, set anys després de la seva inauguració, continuava sent desconegut per a la majoria dels inquers i inqueres. Sis de cada deu enquestats ni tan sols coneixien l’existència del museu, ubicat en un antic quarter militar, per cert, ben visible dins la trama urbanística de la ciutat d’Inca, de 30.000 habitants.

L’estudi va deixar constància també de les carències a nivell museogràfic i museològic de la institució. Ara, es tenia l’oportunitat per donar veu als habitants de la comarca perquè decidissin, amb el suport de l’equip tècnic del museu i dels especialistes del calçat, com havia de ser contada la seva història. En termes molt generals, el poble va reclamar més ordre en el discurs museogràfic, moltes més explicacions dels objectes exposats, més fotografies, més il·lustracions, més vídeos, més recursos interactius i més color. Demanaven un museu més amable, que mostràs la seva història, però que no fos simplement un cementiri de màquines. Es va aconseguir una gran fita: comptar amb la participació d’AFACA, l’Associació de Fabricants i Auxiliars de Calçat, que traslladà a l’equip directiu el seu suport sempre que la nova concepció del museu mostràs la indústria del calçat no com una indústria morta, sinó en plena lluita de transformació per adaptar-se al nou mercat.

La notícia de la renovació del museu va córrer com la pólvora per tot el poble i foren nombroses les mostres de suport i col·laboració: des de l’escola de fusteria de l’Ajuntament d’Inca, que va incloure dins dels seus plans d’estudi d’aquell any la fabricació de part del nou mobiliari expositiu, fins a la cessió de moltes peces noves per incrementar la col·lecció del museu, passant per la donació econòmica i en espècies per part d’empreses de la comarca.

El treball va ser dur i intens. Es convocà un concurs per elegir l’empresa de disseny museogràfic que havia d’emprendre la difícil tasca d’optimitzar els recursos econòmics i materials de què disposava ja el museu. De fet, una de les premisses del concurs va ser reutilitzar el màxim possible el mobiliari, transformant tot el que calgués. Tatum & Golomb va resultar l’empresa guanyadora, per ser capaç de suplir les dificultats econòmiques amb una gran dosi de creativitat i enginy.

Per altra banda, es va entendre la urgència de documentar els sabers tradicionals vinculats a la producció del calçat, pel que s’inicià una feina molt gran de recuperació de la memòria oral dels antics sabaters i sabateres i persones vinculades amb les indústries auxiliars de calçat. Es gravaren documentals on es mostrava la manera de fabricar la sabata típica de la zona, anomenada Goodyear, a partir de les màquines de la col·lecció del museu. Aquest mateix documental va servir per realitzar les il·lustracions que havien d’acompanyar les explicacions de les màquines i les guies de sala. S’inicià un projecte a llarg termini anomenat “Històries de calçat”, en què periòdicament s’entrevistaven antics professionals del sector per deixar documentades les seves històries, que culminaven en una trobada presentació al museu amb motiu de la “Peça del mes”.

Durant l’etapa de producció i disseny de la nova exposició permanent, es va dur a terme l’anomenada avaluació formativa, per provar els prototips de panells, cartel·les i altres elements per veure’n l’adequació del disseny, els colors, la mida de la lletra o el tipus de llenguatge emprat.

Després d’un any de feina iniciat a finals de 2017 amb l’esmentat estudi de públic, el 30 de novembre de 2018 es reinaugurava el Museu del Calçat, que també assumia un canvi de nom (passant de ser Museu del Calçat i de la Pell a ser anomenat Museu del Calçat i de la Indústria, per englobar així més empreses auxiliars), enmig d’una grandíssima expectació, l’assistència dels principals representants de la indústria del calçat, de la representació de la societat inquera, de professionals de la museologia i de nombrosíssims col·laboradors, donants i participants en el canvi del museu.

Aquell 30 de novembre de 2018 marcava l’inici d’una nova etapa per al museu, que es proposava que el lema de treballar “des de i per a la comunitat” fos el que regís el seu full de ruta per aconseguir, en definitiva, un museu comunitari, participatiu i amb vocació social, seguint els postulats dels ecomuseus industrials, i ser un mirall on la ciutat d’Inca es reflectís i a l’hora servís per incentivar la indústria local fomentant el benestar social i econòmic.

Els anys de feina següents vengueren determinats per la voluntat d’ampliar públics atenent, en primera instància, al públic infantil, proposant nous recursos i espais de mediació adaptats a les seves necessitats.

A finals de l’any 2020, any en què s’havia fixat com a objectiu respondre a la realitat social del poble i involucrar a més col·lectius socials dins la dinàmica del museu, s’inicià el projecte socioeducatiu “Un objecte, tres visions. Museu virtual d’integració”, que resultà premiat al Premi Ibermuseos d’Educació, promogut per Ibermuseos, la Secretaria General Iberoamericana, el Ministeri d’Afers Exteriors, Unión Europea y Cooperación, AECID i Cooperación Española.

 

El Premi Ibermuseos

El 30 de juny del 2020 la institució Ibermuseos treia la convocatòria de l’onzena edició del Premi Ibermuseos d’Educació, una iniciativa realitzada anualment des del 2010 amb l’objectiu d’enfortir la funció social dels museus a través del foment a la realització de programes i projectes educatius.

En concret, la convocatòria del 2020 anava destinada a museus, museus comunitaris i iniciatives de base comunitària dels 22 països iberoamericans, que haguessin hagut de suspendre o limitar les seves activitats per la pandèmia de la covid-19, i que presentassin un projecte educatiu per ser realitzat de manera total o parcial en un mitjà virtual.

En aquesta edició es presentaren 210 projectes de 16 països diferents. D’entre totes les iniciatives a concurs, després de dues etapes d’avaluació formades per les comissions nacionals i la comissió especial d’avaluació, se seleccionarien els 20 museus guanyadors, que rebrien 2.500 dòlars per ajudar a desenvolupar el projecte presentat.(2)

El que interessava premiar als organitzadors eren aquelles propostes que posassin en valor el patrimoni a través de l’educació, per aconseguir una societat més equitativa, democràtica i inclusiva. Propostes que estimulassin el diàleg i la col·laboració amb actors socials, culturals i econòmics; les pràctiques de base comunitària; les pràctiques sostenibles en termes socials, culturals, ambientals i econòmics; aquelles que atorgassin el protagonisme als infants, als joves i als grups històricament exclosos; les que promoguessin la equitat de gènere i el paper de la dona en la construcció de memòria social, i la inclusió de persones amb diversitat funcional.(3)

Així doncs, les bases de la convocatòria d’Ibermuseos estaven en total consonància amb els objectius fixats pel Museu del Calçat i de la Indústria, de tal manera que es decidí participar en el premi presentant un projecte que seria adient no sols a les bases del concurs sinó als objectius del museu.

El projecte

Inca i la comarca del Raiguer han viscut en els darrers anys un fort procés migratori que ha marcat una nova realitat poblacional que, en ocasions, ha motivat algunes tensions entre població autòctona i la nouvinguda.

Per altra banda, gràcies a tallers i iniciatives dutes a terme prèviament al museu, s’havia pogut constatar que les noves generacions desconeixen la rellevància per a la comarca d’un ofici tradicional, el de la producció de calçat, que ha estat una de les senyes d’identitat més característiques de la zona.

El projecte presentat, de base comunitària, pretenia posar en valor el treball artesanal de producció de calçat característic de la comarca, amb la intenció de connectar diversos col·lectius socials (gent gran, joves i immigrants), posar en valor el patrimoni material i immaterial relacionat amb un ofici en vies d’extinció, incentivar la recuperació i sostenibilitat econòmica del sector, i promoure pràctiques de consum sostenibles i respectuoses amb el medi ambient.

Un factor que va tenir un pes decisiu en el tipus de projecte que es va idear va ser la situació sanitària del moment. El Museu del Calçat d’Inca, igual que molts altres museus d’arreu del món, es va veure obligat a tancar les portes durant la primera meitat de l’any amb motiu de la pandèmia. En el moment de la seva reobertura, el dia 1 de juny de 2021, ho va fer adaptant la seva gestió i programació a les difícils circumstàncies que s’inscrivien en què tantes vegades es va arribar a anomenar “la nova normalitat”. Així doncs, el projecte no només donava resposta al context sociocultural d’Inca, sinó que ho feia des de la perspectiva de l’actualitat marcada per la covid-19.

La base del projecte, anomenat “Un objecte, tres visions. Museu virtual d’integració”, era la de crear grups de treball de tres persones, formats, precisament, per un integrant dels col·lectius socials mencionats: una persona major vinculada a la indústria del calçat, una persona no nascuda a Inca i un jove. Aquests grups durien a terme converses entorn a un objecte, o a un procés immaterial vinculat a la indústria del calçat tradicional, generant un diàleg no sols intergeneracional sinó també intercultural.

Aquest diàleg hauria d’estar marcat pel potencial del contrast de visions, coneixements i aprenentatge tridireccional aportat per cada una de les diferents perspectives dels membres de l’equip de treball, inspirades, en un primer terme, per l’objecte elegit pel membre ancià de cada grup. D’aquesta manera, es faria efectiva la premissa del títol del projecte: la de projectar tres visions diferents sobre un mateix objecte.

Aquestes converses es durien a terme per mitjans telemàtics, amb reunions que serien enregistrades, analitzades, arxivades i posades a disposició de tot el món a través del web del museu.

Paral·lelament s’enregistraria un documental que seria estrenat el dia de la inauguració de l’exposició temporal al museu.

Els objectius

El que s’esperava aconseguir amb el projecte era un triple objectiu: tornar el protagonisme, i amb això el sentit d’utilitat, als ancians de la comarca, revalorar l’ofici tradicional de producció de calçat, contribuint a un nou ressorgiment i una nova recuperació econòmica, documentar la memòria oral vinculada a la indústria del calçat, i reconèixer la diversitat cultural d’Inca, integrant-la com a part essencial en la programació del museu per a poder arribar a una societat en transició i en moviment, fent, a més, que les persones arribades d’altres indrets coneguessin la història i el patrimoni de la ciutat perquè poguessin integrar-lo com a propi.

Desenvolupament del projecte

1. Les reunions preparatòries

Per dur a terme el projecte, el primer pas va ser contactar amb les principals associacions de joves, gent gran i immigrants d’Inca. A més, es va tenir una col·laboració especial amb el departament de salut mental de l’hospital comarcal, que proposà com a participants uns quants dels seus antics pacients que s’havien dedicat a la indústria del calçat. El personal del museu actuaria com a facilitador i observador del procés, documentant el desenvolupament del projecte, dinamitzant i coordinant.

Així doncs, es convocaren les primeres reunions grupals, segmentades segons els tres tipus diferents de participants. Les reunions de les persones grans i dels immigrants es dugueren a terme al museu, la dels joves es desenvolupà de manera telemàtica. L’objectiu d’aquestes reunions era explicar el projecte als participants, oferir un punt de trobada entre ells i que fossin ells mateixos els que compartissin i debatessin quins punts podien ser interessants per tractar a les futures reunions a tres.

El pas següent va ser convocar una reunió física, al museu, amb tots els participants, perquè, una vegada fetes les oportunes presentacions, fossin ells mateixos els que elegissin amb qui formar grup. Aquesta reunió va servir perquè els membres més joves del projecte instal·lassin l’aplicació Zoom en els mòbils dels participants més grans o a aquells que ho necessitassin; s’explicà el seu funcionament, i es feren les proves adients. A més, el fet d’aprendre a utilitzar l’aplicació Zoom en plena pandèmia va tenir beneficis també a nivell personal, ja que va fer que els més grans tenguessin una nova eina per poder-se relacionar a distància amb els seus familiars durant el confinament. Aquest mateix dia, per altra banda, va servir per pactar el cronograma de la realització de les futures reunions a tres.

2. Les reunions a tres

Després de la reunió conjunta, es formaren vuit grups de tres persones. La primera reunió a tres, és a dir, la composta per un antic treballador/a de la indústria del calçat, un/a immigrant i un/a jove de la comarca, es va dur a terme el 13 de març de 2021. Durant les setmanes posteriors es desenvoluparen les reunions a tres següents, en què es generaren les converses entorn a l’objecte o objectes elegits per l’antic treballador o treballadora de la indústria. Totes les reunions foren enregistrades a través de l’aplicació de videoconferències Zoom.

Així, na Mercedes, ripuntadora i sindicalista, elegí contar a n’Amadou del Senegal i a en Rayan, un jove marroquí, a través d’un davantal, un didal i una sèrie de retalls de premsa sobre les vagues realitzades pels sindicats del calçat durant la crisi del sector, els seus records vinculats a la indústria del calçat, tantes vegades entremesclats entre les vivències personals i les professionals.

N’Àngel, per la seva part, va fer servir d’un parell de sabates realitzades per ell mateix per contar la seva experiència com a modelista a n’Heliana, també dissenyadora de sabates del Brasil, i a n’Ariann, que, amb la candidesa pròpia d’un infant, li formulava un seguit de preguntes curioses.

Na Carmen, també ripuntadora, recordava a través d’una planxa artesanal i unes pales de pell, amb una mescla d’humor i malenconia, com arribà a l’illa amb 15 anys per fer feina a les fàbriques de calçat. Na Rachida, del Marroc, se sentí molt propera a na Carmen, i li contà, sota l’atenta mirada d’en Xavi, un jove inquer de família de sabaters, que ella de jove feia babutxes artístiques en el seu país.

La professió dels talladors de pell, un dels rols més difícils dins del procés de fabricació del calçat, va ser explicada amb passió per en Rafel. Amb ell s’entengué el profund respecte que els sabaters tenen per la seva preuada matèria primera. En Rafel, que mostrà amb orgull un gran tros de pell a na Paula i na Carla, explicà com cada element de la sabata està fabricat amb una part diferent de la pell.

En Tomeu, nostàlgic del temps passat, representà la visió dels empresaris sobre l’auge i el declivi del sector. En Llorenç escoltà amb avidesa el seu relat i na Simona, de Romania, compartí la seva percepció de la indústria del calçat a través de les vivències de la seva sogra, inquera i també sabatera.

La visió de na Maria Antònia mostrà la vida de tants inquers que van néixer a la meitat del segle XX. Una vida que se centrava en el treball, en els sons i en les olors de la pell. El jove Reyad, fill de marroquins, demanava encuriosit qüestions de caràcter més personal, mentre que en Yaneth, de Mèxic, escoltava atentament.

Na Francisca, antiga treballadora a una empresa de trenat, explicà a na Simona i al seu fill Gorka, de Romania, la infància de molts de nins i nines que des de ben petits es veren obligats a treballar a les fàbriques per ajudar a la seva família. Era l’inici d’una feina que, en el seu cas i en el de moltes altres dones, suposaria, anys més tard, un pas important per a l’emancipació femenina.

Una indústria amb un desenvolupament tan important com va ser la del calçat va propiciar el naixement de moltes altres indústries auxiliars i professions afins. Una de les més necessàries, sens dubte, va ser la dels mecànics de les màquines de les fàbriques. En Ricardo, especialitzat en la reparació de màquines de trenat de pèl, explica les complexitats de la seva feina, mentre na Yulay, del Salvador, comentà que la pell típica del seu país era la de cocodril, i n’Aina, jove inquera, li demanà per les antigues condicions laborals.(4)

 

3. L’exposició temporal

Una vegada finalitzades les reunions a tres, es començà amb la preparació de l’exposició temporal amb la col·laboració activa dels participants. D’entrada s’inventariaren tots els objectes cedits pels membres més grans de cada grup, que aportaren informació tècnica i detallada d’aquests. Es transcriviren totes les converses generades per tenir-les documentades i facilitar la selecció de les parts que haurien d’anar acompanyant els objectes en el vídeo resum que es projectaria a través de tablets al costat de cada vitrina. Es demanà a tots els participants que explicassin, amb una sola paraula, què havia significat per a ells la participació en aquesta experiència per tal de poder expressar de manera gràfica el sentit del projecte, escrivint al costat de cada objecte tres visions diferents entorn d’ell. Finalment també es realitzà una selecció de fotografies del desenvolupament del projecte.

El 20 de maig de 2021 s’inaugurà l’exposició temporal i s’estrenà el documental. Aquest dia constituí una data assenyalada en el desenvolupament del projecte, ja que significava la reunió de tots els participants i la materialització més evident del sentit del museu participatiu. Els participants veien les seves fotografies, els seus vídeos, els seus objectes, les seves paraules, les seves idees exposades, literalment, a les parets del museu. Va ser un dia de festa i de reconeixement, de retrobada i de projecció i plans de futur.

4. L’exposició virtual

L’exposició virtual representava una de les parts centrals en el projecte. Es tractava de documentar, no tan sols tot el procés, sinó salvaguardar la memòria oral i tota la informació documental que s’havia anat generant al llarg de les converses dels diferents grups. Per aquest motiu, una setmana després d’inaugurar l’exposició temporal física, també s’inaugurà a la web del museu l’exposició virtual que dona nom al projecte —Un objecte, tres visions. Museu virtual d’integració—, on quedarien emmagatzemades les converses dels vuit grups, el documental i les fotografies de tot el projecte: https://museu.incaciutat.com/premi-ibermuseos/.

5. L’acte de cloenda

El 18 de novembre de 2021, coincidint amb el dia festiu més important a Inca, el Dijous Bo, es va dur a terme la cloenda del projecte, com a darrer dia per poder visitar l’exposició temporal, amb la celebració d’un acte de reconeixement a tots els participants i l’entrega de diplomes. Aquest dia es constatà la consolidació del museu com un espai emotiu de trobada per part dels participants, en un ambient lúdic i distès, que manifestaren el seu desig de donar continuïtat al projecte a més d’oferir-se per col·laborar en futures iniciatives del museu.

Conclusions

Els objectes no tenen memòria per si mateixos; és la projecció que cada persona fa sobre ells el que els atorga significat. La idea social del museu participatiu constitueix el full de ruta del Museu del Calçat i de la Indústria d’Inca amb la iniciativa “Un objecte, tres visions. Museu virtual d’integració”. Amb el seu desenvolupament, els participants, que a l’hora també han assumit el rol d’educadors, mediadors i de visitants dins del museu, han experimentat una relació afectiva amb l’oferta museística del seu municipi.

Aquest projecte ha significat reconèixer la diversitat poblacional d’Inca, donant una dimensió més àmplia del concepte del museu participatiu, incloent-hi diferents grups socials que són el reflex de la societat inquera actual. El museu s’ha convertit en un espai neutre de trobada entre la comunitat autòctona i la migrant per a compartir sabers i vivències. Amb aquest projecte s’han sembrat les llavors per iniciar una col·laboració sostenible i duradora en el temps, per consolidar-se com a una eina de treball per a la inclusió social, la recuperació de valors històrics i tradicionals i l’accés a la cultura per part d’un sector cada vegada més ampli de la població.

S’ha posat en valor el treball de generacions de persones que dedicaren la seva vida a la indústria del calçat, documentant la seva memòria oral i reconeixent la seva utilitat dins la societat actual com a transmissors de coneixements i experiències. El diàleg aconseguit entre els diferents col·lectius implicats ha permès que cada un d’ells aporti els seus propis coneixements, tots ells necessaris per desenvolupar el projecte. D’aquesta manera, els participants s’han sentit útils, i alhora s’han enriquit a nivell personal i col·lectiu.

La innovació d’aquest projecte s’ha basat en la implementació d’un abordatge metodològic intercultural i intergeneracional. En temps de pandèmia, la utilitat de les TIC s’ha fet més evident que mai. Amb les TIC, no tan sols s’han tractat temàtiques d’interès social com la crisi de la fabricació tradicional del calçat, el tancament de nombroses fàbriques del municipi, la necessitat de la recuperació econòmica del sector i la integració intercultural de la societat inquera treballant per la convivència cívica i harmoniosa, no sempre fàcil d’aconseguir, sinó que, a més, s’han transferit coneixements útils per a la vida personal dels participants.

“És la millor experiència de la meva vida”, va dir en Rayan, de 12 anys. “He fet nous amics”, apuntà n’Ariann, de 9 anys. Per la seva banda, en Ricardo, jubilat, expressà la importància de recuperar la memòria oral, na Francisca, de 60 anys, manifestà l’alegria per haver pogut col·laborar, i en Xavi, jove inquer, va assenyalar que amb aquesta iniciativa havia entès la necessitat de que els que avui dia són els joves, d'aquí a uns anys puguin ser les persones grans que expliquin als joves del futur la història de la seva ciutat per seguir evolucionant.

Reconeixement, inclusió i aprenentatge: tres visions entorn a una mateixa experiència que exemplifiquen el sentir dels participants d’una aventura que significa el punt de partida per continuar treballant dins de la museologia participativa.

Notes